“Ja no tens excusa per caure”

CASTELLANO

És el que em va dir el Carlos dos diumenges enrere en vista dels progressos que anàvem fent. Jo, per descomptat, no ho veia així de clar. A més, en més d’una ocasió hem sentit ―d’ell mateix i de més d’algun altre assidu al canal― un “qui mai no ha caigut no és un veritable piragüista…” o quelcom semblant. Per tant, si estem aquí aspirant a això darrer, certa contradicció hi havia entre una cosa i l’altra.  

Des que vam començar a pujar a les piragües el principal temor ha estat sempre el de bolcar. Vam trepitjar el canal per primer cop fa una mica més d’un mes i el record de l’aigua glacial d’aquella ventosa i freda tarda d’inicis de febrer junt amb el coratge d’un Pedro que, tot moll, tremolant i a punt d’hipotèrmia, tornava a pujar un cop rere un altre al seu caiac, formen una imatge difícil d’esborrar.

Aleshores, certament no vols bolcar. Simplement no vols que allò passi i quan per un instant perds l’equilibri, comences a fer tot tipus de contorsions amb els peus, cames, tronc, braços, coll i cap per contrarestar aquell vaivé amenaçant i evitar així la tragèdia. Fins ara, no hi ha jornada de caiac a la qual no compti un bon grapat d’aquests malabars per romandre sec fins al final de l’entrenament.

Però, per diferents motius, aquest temor inicial ha anat perdent força (només el temor, dic, no les probabilitats d’acabar sota la piragua).

Per una banda, a mesura que sumes hores a sobre del caiac és innegable que un mica de movedissa i traïdorenca confiança vas guanyant i, a estones, et sembla que el caiac ja mai no bolcarà. Al mateix temps, però, també comences a arriscar més a l’hora de fer tot el conjunt de moviments implicats en cada palada i tu mateix ets qui puja les probabilitats d’acabar bolcant. Per tant, simplement termines acceptant aquest risc com a part del joc i deixes de veure-ho com una amenaça tremendament greu (dit sigui, que, en aquest sentit, un hivern que fa retirada i un sol que pica cada cop més fort la superfície del canal juguen un paper important: la temperatura de l’aigua definitivament no és la d’un mes enrere i això, vulguis que no, tranquil·litza).

Per una altra banda, quan ja fa més d’una hora que estàs remant i vas completament acalorat i sedejant dins d’un vaixell que se t’ha fet inclementment incòmode i petit, el pensament que t’envaeix és una mena de: “Bé, per avui ja he fet suficient, si caic ara tampoc no estaria tan malament, oi?” (en realitat és un: “Buf! Quines ganes de fer un bany ben refrescant que tinc!” però si vas sobre d’una piragua de la qual fa estona que vols baixar, per algun motiu això acaba dibuixant-se com un desig estiuenc de, simplement, deixar-se caure a l’aigua com si fossis irresistiblement atret per l’entremaliada brillantor daurada que aquell mant blau que et rodeja projecta directe als teus ulls).

No puc negar tampoc, certa fascinació i curiositat per l’habilitat i tècnica que en Pedro havia anat desenvolupant per sortir airós cada cop que l’hem vist caure del caiac (i, em sap greu dir-ho, però no són poques). Al mateix instant que el veus traient el cap de sota de l’aigua ja està girant la piragua per posar-la boca per amunt perquè no continuï omplint-se d’aigua. Després, el veus nedar fins a la vora més propera empenyent el caiac des d’enrere (i sense oblidar-se de posar el rem dins per a no haver-hi de tornar nedant per ell passat l’estrès del moment). Finalment, veus com buida, tot sol, l’aigua ―que no és poca― acumulada dins del seu vaixell. Per a fer-se una idea, el procediment és el següent: empenyent fort amb els dos braços has de submergir la proa del caiac perquè tota l’aigua vingui cap aquí. Un cop ho tens, amb un moviment ràpid i coordinat, has d’aixecar el caiac per la mateixa punta un bon metre per sobre l’aigua alhora que el gires boca per avall perquè l’aigua torni enrere i surti per on tu seus. Repetint això tres o quatre cops, en Pedro ja ho té fet i pot tornar a muntar. Ara, per a llavors el veus completament xop, tremolant de fred i amb una mirada perduda en l’horitzó que indubtablement et fan saber que les seves ganes de tornar a pujar immediatament al caiac estan per terra.

Mateixa mirada que, de ben segur, tenia jo dissabte passat.

Amb ràfegues de més de 32 km/h l’agitació de l’aigua no era, per dir-ho així, seductora. De fons, els accelerats i incessants esclafits de les drisses repicant com fuets les més de 30 astes de bandera que coronem el canal, aportaven una tensa melodia al quadre. El vent bufava amb més intensitat de l’habitual i, aquest cop, venia directe des del sud, és a dir, en la mateixa direcció longitudinal del canal generant unes onades transversals que recorrien tota la seva llargària per a acumular-se en forma d’escuma blanca a l’extrem oposat (prop d’on està el moll de sortida). Tot i això, a l’aigua hi havia moviment i, en general, semblava que a ningú no li importés quan mogut estava el terreny.

El Guayas va ser el primer a pujar a la piragua i va poder sortejar la situació amb gran classe. Jo no puc dir el mateix.

Sí! Dissabte complia ja la meva vuitena sessió d’entrenament i, per primer cop, vaig caure de les nostres blanques strudel. No sols una vegada, però, tres. La primera, al kilòmetre zero, és a dir, només en sortir del moll. La segona, abans del kilòmetre dos i la tercera, exactament al mateix gir uns 5 km més tard.

Una vegada caus el primer cop i decideixes tornar a pujar a la piragua tot xop, ja està, saps que ara tornar a caure serà més fàcil. I així va ser. La regla “no hay primera sin segunda ni segunda sin tercera” que el Guayas va tenir la gentilesa de recitar, es va complir amb rigor científic. La tercera caiguda, la més dura, ben lluny del moll i ara, a més, amb la presència del Carlos com a espectador. “Reprovat!” em va dir mentre jo me’l mirava des d’un pla contrapicat ―encara amb l’aigua fins al nas― en arribar nedant i empenyent el meu caiac fins al moll.

Això sí, amb cada caiguda vaig anar depurant la tècnica de rescat i buidat de la piragua així com, i més important encara, la d’una ràpida reconstrucció de la moral i ganes de tornar a muntar. Tot això, amb la imatge ben alta del Pedro com a exemple.

Finalment, caure, era una qüestió de temps i, en certa manera, d’un estrany desig intern que allò passés. Era com si ho hagués estat esperant i ara que ja estava fet em treia un pes ―i uns bons litres― de sobre.


Dels aprenentatges de la jornada del dissabte no tinc fotos però us deixo unes de fa quatre diumenges. Del 18 de febrer.

05
Vinga Pedro, que ja som dos! (bé, en realitat, jo ja compto tres).
06
Així és com en Carlos ens dóna un cop de mà molt benvingut.
01
Així és com després s’assegura que ho fem tot correctament.
03
I així d’atent és com m’observava quan vaig caure aquest dissabte. Sense pressió.
Advertisements

One thought on ““Ja no tens excusa per caure”

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

w

Connecting to %s