Hannover 2018

CASTELLANO

Ràpidament la veu del Bryan (ja faré les presentacions) i tot el que ens anava explicant es va transformar en un mero soroll de fons. Estàvem l’interior de l’hangar i en entrar havies d’acostumar la vista perquè dins la llum era poca i entrava filtrada per les piragües que descansaven boca per avall a les fileres de racks que les acumulaven fins al sostre. Seguit amb detenció pel Pedro i en Guayas, en Bryan continuava la seva introducció aportant tot tipus de detalls tècnics i acompanyant cada nova frase amb una coreografia per ensenyar-nos els moviments correctes, però el meu cap fa estona que ja no estava atent a tot allò. Podria dir que el meu cap estava perdut mirant el que ens envoltava però, més aviat, el meu cap estava intentant d’adonar-se de l’on ens havíem ficat aquest cop i la magnitud d’això.  

Si fem marxa enrere, la cosa va anar més o menys així: Volíem trobar quelcom nou a què apuntar-nos pel 2018. Cadascú (el Guayas, el Pedro i jo) tenia les seves preferències però als bàsics que vam establir, coincidíem: Havia de ser quelcom nou, havia de suposar un repte i havia d’estar per sobre el que havíem fet de camí a Killarney (això és difícil de valorar, però si l’experiència global de Killarney representava un 1, doncs, el que trobéssim ara havia de superar allò).

Coses com travessies marítimes a rem, arribar a França nedant, l’estret de Gibraltar, el Sàhara, la plaça Roja de Moscou, l’illa Reunió, maratons d’escacs o destinacions desvetllades només al moment fer el check-in i pujar les bicis a l’avió, són part del que cadascú tenia al cap i part del que es va posar damunt la taula al primer pote-shower commemoratiu celebrat el desembre passat per començar a concretar algun pla de cara al 2018.

Finalment, ni destins exòtics ni viatges de 20 dies. Només un cap de setmana llarg però un concepte nou i desconegut per a tots tres: Quadrathlon.

Exactament com ho va fer gairebé un any enrere amb el Hardman, la proposta d’en Guayas va arribar en forma d’una telegràfica piulada el passat 14 de gener: “Busca quadrathlon”. No diré que vaig fer un recerca molt a fons, un parell de webs i quatre fotos a Google per creure ―innocentment― que això estava al nostre abast. En menys de 10 dies ja estava tancat i des del 23 de gener ―data de la nostra inscripció a la cursa― que tenim el compte enrere fent tic-tac, tic-tac a les nostres esquenes:

Sí, enguany anem al Wasserstadt Hannover-Limmer Long Distance Quadrathlon que tindrà lloc a Hannover (Alemanya) el diumenge 3 de juny. Quatre meses curts i contant!

Val, molt bé, però… Que què és això del quadratló? Bàsicament és un triatló (natació – ciclisme – córrer) més una quarta disciplina: Piragüisme! (Què si ho hem fet abans? No, mai).

Per una part, el Guayas se sortia amb la seva i per fi ens posaríem a fer rem. Jo, amb el fet que, ja posats, si ens inscrivíem a això, ens inscrivíem a la distància més llarga que hi hagués disponible. I en Pedro, bé, en Pedro, amb el seu desig de fer el seu primer triatló seguint un programa estructurat i progressiu d’entrenaments i curses prèvies per arribar un dia a fer un ironman. Així, tots contents, a Hannover ens espera una jornada de: 3,8 km de natació, 90 km de bicicleta, 20 km caiac (*) i 21 km de cursa a peu. Un mig camí entre un half i un ironman sencer amb un topping de rem.

I era precisament aquell asterisc el que em tenia abstret dissabte passat mentre en Bryan continuava de fons amb la seva primera classe teòrica introductòria i jo intentava posar ordre als meus pensaments: “20 km de caic…? 20 km de caic! / 20 km assegut dins d’allò? Però si no hi ha ni espai pel cul…! / 20 km remant sense poder recolzar l’esquena a enlloc? / 20 km dins d’una embarcació que amb prou feina fa l’amplada de les meves espatlles…? / Com? Que hem de controlar el timó amb els peus… i treure l’aigua que s’acumula dins amb una bomba? I tot mentre remem…? / Carboni? Kevlar? On són els caiacs totxos de plàstic de tota la vida…?”

Així voltava el meu cap i tot convergia en una pregunta que em semblava crucial i que el Guayas ―crec que per respecte als que es dediquen a aquest esport i també per no voler retratar-nos com uns sonats― no volia colar entre les preguntes que li anaven fent al Bryan. Llavors, vaig intervenir: ―Bryan, te hago una pregunta directa, ¿cuánto tardaremos nosotros en hacer 20 km en un kayak de estos?. Per un moment, les seves explicacions van quedar suspeses en l’aire i amb una mirada d’incredulitat va replicar: “¿20 km? ¿El trayecto de kayak es de 20 km?”. Per a afegir tot seguit: “Chicos… ¡Me cayeron bien!”. No recordo exactament com va anar l’explicació a continuació, però ell (entengui’s un piragüista professional) amb la seva piragua aeroespacial de competició i remant crec que a 90 palades per minut triga aproximadament 1 h 15 min. – 1 h 30 min. a fer aquella distància. La qual cosa, i fent una estimació crec jo força optimista, ens deixa a nosaltres unes tres hores llargues de rem per cobrir el tram de caiac de la cursa (i això, és clar, si no bolquem ni una sola vegada).

La pregunta va ajudar a precipitar una mica les coses i en Bryan es va adonar que aquí veníem per feina i que no hi havia temps a perdre. Va decidir saltar-se el pas que havia suggerit al començament de fer quatre coses a l’aigua amb els caiacs grocs de plàstic de tota la vida i vam passar directe a les piragües d’iniciació a la competició que són les que hauríem d’utilitzar a la cursa en Hannover (entenent que queda totalment descartat ―com ho vam poder constatar― que d’aquí al juny puguem controlar un veritable caiac de competició com el seu).

I així, cadascú carregant a l’espatlla un caiac de 5,20 m de llarg per 50 cm d’ample ens vam dirigir al moll del canal per tenir la nostra primera sessió pràctica. El que va passar a continuació ja us ho podeu imaginar, no cal entrar en detalls. Només precisar que l’aigua estava força freda i que ni el vent que bufava ni el tímid sol de mitja tarda d’hivern ajudaven a millorar la situació.

Després d’aquest primer bateig la meva conclusió era clara:
Killarney estava xupat. Ara sí que tenim feina.

Ah! Sí, el Bryan. El Bryan és, per coincidència, un conterrani del Guayas (tot i que no hem de confondre canarión amb chicharrero) que també va acabar quedant-se a aquí a Catalunya i dedicat professionalment al piragüisme treballant a l’equip d’entrenadors del Club de Piragüisme Castelldefels al Canal Olímpic de Catalunya (uns 20 km al sud-oest de Barcelona) i serà una mica qui guiï el nostre camí en aquest món d’aquí a Hannover (o vaja, això esperem).

Canal_Olimpic_03_Bryan
Introducció teòrica d’en Bryan
Canal_Olimpic_02_Guayas_705px
Classe pràctica, dia 1 – 3/FEB/2018
(i això que el Guayas semblava atent a les explicacions).
Canal_Olimpic_01_Nico_705_Extended
Jo, ja sabeu, no estava gaire atent…

Malauradament, de les acrobàcies del Pedro no hi ha registre. Va estar el primer valent a provar sort pujant-se al seu caiac. En aquell moment encara estàvem en pla professional i seriosos i no vam pensar que tenir un mòbil a mà i gravant seria quelcom útil  (que il·lusos!). Ara entenc un comentari a la passada que va deixar anar el Bryan un cop finalitzada l’intro teòrica: “Ahora chicos, vamos con las piraguas al muelle y vamos a echar unas risas también.”

Advertisements

2 thoughts on “Hannover 2018

  1. Genial… duro desafío… y…después… cruzarán el Amazonas en piraguas???
    Podrían diseñar una quilla para convertir el kayaK en mono porfiado…
    abrazos , Lolo/Pablo

    Like

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s