35 mil·límetres

CASTELLANO

El següent és un conjunt d’instantànies que vaig prendre durant el viatge però que fins ara no havia portat a desenvolupar. Moltes d’elles només estaven a l’espera de clicar “Publish”, a d’altres els he hagut de retocar una mica el color i a un parell de negatius els hi calia ajustar un mica la nitidesa abans de treure’ls del bloc de notes del mòbil (així i tot, alguns encara estan desenfocats).

I bé, abans que el rodet es quedés oblidat a la prestatgeria de la porta de la nevera, m’he estimat més portar-ho a revelar.  

Enviar un correu i esperar a veure el que passa

Vam arribar 9 minuts abans de les 17:00 h després de deixar enrere Toulouse i 17 km d’una altra carretera de la muerte (aquest cop, la D820 o la Route de Paris). El GPS ens va portar directe a la nostra destinació. Posava “Hôtel de Ville” en lletres ben grosses i estava al costat de l’església, tal com ja m’ho havia avançat la Sonia exactament una setmana abans quan vaig rebre la seva resposta a Barcelona:

Hello,
We confirm you that it is with pleasure that we avous shall welcome on the municipality August 1st at 5:00 pm. We make an appointment with you in the city hall (next to the church), where Mister GURY will receive you.
Cordially.
Madame Sonia SONNET
Mairie de SAINT-JORY

Després de beure les tres gotes d’aigua que ens quedaven a les ampolles, recuperar una mica l’aire i treure’ns la suor de la cara, amb el Pedro vàrem decidir entrar. Eren les 17:00 h en punt. En veure’ns creuar pel portal vaig notar com si cert nerviosisme agités l’aire, com si una mena de “Ils sont ici ! Ils sont arrivés !” pertorbés l’activitat dels que voltaven per la recepció. Era evident que sabien qui érem i era clar que ens estaven esperant. Fent gala dels nostres, llavors famèlics, dots de francès vam demanar per “monsieur Franck Gury, s’il vous plaît”. Cinc minuts després i amb cara d’estiu, un somrient Franck ens donava la benvinguda oficial a la ville de Saint-Jory (va resultar, ni més ni menys, que ell era la mà dreta de l’alcalde i segona persona a càrrec, per tant, l’honor era nostre).

Un passeig pel poble més tard, en Franck i la seva filla –que se’ns va unir per fer d’intèrpret anglès-francès– s’acomiadaven de nosaltres i ens deixaven instal·lats completament al nostre aire al Stade municipal de Saint-Jory. No podíem demanar més: Teníem gespa de primera on plantar les tendes, endolls i els vestidors i les dutxes del camp de futbol obertes per a nosaltres. La situació no deixava de sorprendre’m, ens deixaven passar la nit a les instal·lacions esportives del poble amb total confiança i per ells no érem més que tres desconeguts de camí a Irlanda que amb prou feina podíem intercanviar quatre frases en el seu idioma.

I tot, per enviar un correu i esperar a veure el que passa. Voilà !

20170801_191609_MOD
(Tranquils, ells no van veure el campament que els hi vam muntar)

Dit sigui que dels 7 ajuntaments d’Espanya i França als que vam escriure explicant-los la nostra ruta i preguntant-los per la possibilitat de passar la nit al poble, l’únic que ens van donar resposta –i positiva a més– va estar l’ajuntament de Saint-Jory. Tots els nostres agraïments envers ells.

A taula!

Portem ja uns quants dies i és com si el viatge s’hagués transformat en una gimcana on l’únic objectiu és descobrir la propera casa on dormirem. El que succeeix pel mig –és a dir, el dia sencer i les proves que hem hagut de superar pels 100 km de recorregut de cada jornada– ni el veiem passar. Ens aixequem d’hora, pleguem tenda, esmorzem, ens acomiadem i partim. És un no parar i és cansat. Amunt de la bici sembla que tot el que ens mou a seguir és justament això, no fer tard i descobrir ràpid el món íntim que ens amaga la següent parada del calendari i que se’ns obre com si fóssim un més de la família (millor dit, tres més). Però per a quan ho aconseguim i arribem, estem cansats i l’únic que volem és menjar, rentar roba, plantar tenda i dormir. I no podem. Som esperats convidats a casa de desconeguts amfitrions que ens reben desinteressadament, que s’ho han currat, que cuinen i paren taula per a nosaltres. Que volen sentir la nostra història i explicar la seva. Gent oberta que vol compartir. Acceptar la invitació a seure’ns no ens costa gens, mantenir el tipus a la taula, una miqueta (i més). I demà repetim. Tot plegat és força intens.

20170805_144937_MOD
Parada tècnica

Com més espai i més lent, millor

Mentre vaig per la carretera hi ha un dubte recurrent que sento venir i que passa pel nostre costat com si res, i és: Com cada conductora o conductor determina els metres que considera prudent deixar de marge de seguretat als ciclistes que avança?.

Hi ha de tot: D’uns deixen més del metre i mig reglamentari, d’altres et deixen amb prou feines una braça. Uns redueixen la velocitat, d’altres acceleren. Els més il·luminats fins i tot, són els que venint en sentit contrari decideixen avançar al cotxe que tenen endavant tot just quan es creuen amb nosaltres. Doncs, si encara no us ho havíeu preguntat, aquí una pista: Com més espai deixeu al/als ciclistes que voleu avançar i com més reduïu la vostra velocitat, millor. I aquí no hi ha grisos. Tal com si es tractés d’un cotxe, els conductors que donen més seguretat són els que envaeixen completament el carril contrari al moment d’avançar-nos. I si a això el conductor o conductora a més a més redueix la seva velocitat, ja, millor que millor.

20170731_105148_MOD
Bienvenue dans le Sud ! (km 34 del tercer dia / km 518 de la Route Nationale 9)

Sapigueu que, a Espanya almenys i en carretera, no cal esperar la línia puntejada per avançar a un grup de ciclistes que circula per ella, està permès envair el carril contrari amb línia continua sempre que tingueu la visibilitat necessària per a saber que no ve cap cotxe pel carril oposat.

El diumenge està tot tancat i dilluns ningú no treballa

Dos dies enrere (un dilluns qualsevol al matí, dilluns!) vam participar d’una particular gimcana (vaja, d’una altra): No trobàvem cap boulangerie oberta. I no parlo d’estar voltant per la ciutat un parell de quadres fins a trobar la següent. No. Parlo de kilòmetres de distància entre una i una altra. Era una gimcana on la promesa de trobar una baguette pel nostre desitjat deuxième petit-déjeuner sempre estava al proper poble.

La gràcia que li vaig trobar al joc estava als paisatges. Creuàvem un part de França on tot són suaus puigs (suaus si vas en cotxe, clar) i cada cop que quedaves al cim d’un, veies l’ogiva de l’església que indicava a la distància la ubicació del proper poble. Allà era justament on queia la possibilitat de la baguette promesa. Però és això, a França sembla que el diumenge està tot tancat (com vam poder constatar) i que els dilluns ningú no treballa. Petit village enrere petit village, totes tenien la seva boulangerie amb un très sympa cartellet que resava “Fermé” i el qual ens obligava a seguir participant fins a la propera ogiva a l’horitzó. Cada pedalejada extra no feia més que ampliar el forat a una panxa ja condicionada a mossegar una baguette a mig matí. Finalment i crec que després de sis o set pobles ho vam aconseguir: Una boulangerie oberta i una baguette ben lligada al porta equipatges de la bici (entre d’altres delicatessens que tothom sap es poden trobar a una boulangerie). Eren passades les 13:00 h crec. Vam arrasar de pressa amb ella a tan sols uns metres de la fleca on la vam comprar. En acabar, i per assegurar el tir abans de posar-nos en ruta un altre cop, van voler passar per una altra baguette. Aquest cop el cartell posava: “Rouverte à 15:00 h”.

20170807_111020_MOD
A França en bici no som els únics ni molt menys els més grans ni els més carregats

A 100 km de la costa

A mesura que pujàvem pel mapa de França els camps de gira-sols i blat literalment sense fi que ens envoltaven des de ben al sud, van començar tímidament a donar-li pas a prats sense plantar per on campaven tranquil·les i alienes al nostre esforç les primeres vaques del camí. Poc a poc i cada cop més al nord les vaques anaven guanyant terreny com si d’un joc de forces es tractés. De la mateixa manera, també canviaven els pobles: Els petits i concentrats poblats del sud donaven ara pas a nuclis urbans més escampats al nord. Sempre però, amb un nucli antic igual de maco i estret pel qual un carrer principal ens portava directe a la plaça on s’alça l’església del poble, les quals, com més pujàvem al nord, més alçada i aires de catedral anaven agafant. Tot en paral·lel, van començar a arribar paisatges més verds i boscosos i amb ells la necessitat de més abric perquè el cel ja no era blau i ara els núvols i les primeres pluges començaven a prendre protagonisme. El darrer avís que ja havíem pedalejat el necessari com per a saber-nos a una altra regió geogràfica va arribar a uns 100 km de la costa: Al cel i en mig del camp ens acompanyen les primeres gavines. La Bretanya, Saint Malo i el ferri estaven a tocar.

20170808_145731_MOD
Château de Combourg a la vista!

No hi ha cruiximent.
Cansament, son i vent en contra, sí

En comparació, la butaca del ferri que ara ens porta al Regne Unit sembla comodíssima. Durant aquests primers 10 dies sobre el selló de la bici hi ha hagut de tot: Jornades senceres a les quals sembla que pots pedalejar i pedalejar sense que els músculs pateixin ni tan sols una mica, però també dies on les cuixes cremen des de primera hora del matí com si ja portessis tota una jornada donant-los feina. No sé com el cervell enregistra d’uns i d’uns altres, però dels primers –segurament perquè tot flueix fàcil i més distret– te’n recordes menys i dels segons te’n recordes més. El nivell de confort a sobre de la bici va i ve repetides vegades durant el mateix dia i a cops m’ha costat força trobar-li el punt.

També –i segons com hagi anat la nit anterior a la tenda o quant ens hagin deixat dormir els amfitrions de torn– hi ha hagut dies on a cada parada de les que féiem pel camí m’hagués pogut posar a terra i continuar dormint en qüestió de segons. Una barreja entre cansament i son acumulada que només t’acompanya quan interromps aquest nou ritme natural i deixes de pedalejar. Que apareix sols quan estàs en estàtic i per al qual l’únic antídot efectiu sembla ser tornar a pujar a la bici perquè és aquí on saps que tot tornarà a activar-se. D’altres dies, també m’ha semblat com si avancés durant hores en contra d’un vent huracanat que t’impedeix obrir ruta al davant del grup fixant el teu velocímetre per sota dels 24 km/h. Revoluciones les cames però no pots contra ell. T’encongeixes a sobre de la bici i el manillar per a reduir la resistència a aquesta força que t’empeny enrere però tampoc no aconsegueixes avançar més ràpid. Et rius sol quan aconsegueixes distreure’t una mica i mirar pel costat: T’adones que aquest vent huracanat amb el qual lluites només et dóna a tu perquè la copa dels arbres i cultius que omplen el paisatge estan tan quiets com si d’un agradable dia de pic-nic es tractés.

20170815_131636_MOD
5 minuts nap

Com més abric, més vacances

No sé si és perquè se’m fa familiar (i una mica l’enyoro), si és per la fauna anglesa que omple els seus carrers, per les façanes i cartells sempre ben cuidats dels seus pubs, pel seu inconfusible accent britànic o bé, simplement per la forma amb què els raigs del sol cauen sobre la cara perquè és la mateixa amb què ho fan al sud de Xile. Potser, ho sigui també pel parón i descans al ferri i per la tranquil·litat d’estar gaudint d’una tasca mig feta que ara em deixa posar el cap en altres coses, però avui, per primera vegada, tinc el sentiment real d’estar de vacances. De no anar amb les presses. De no anar a contrarellotge. D’anar de passeig.

Per a la nostra primera jornada de ruta per terres angleses, l’illa ens reservava un dia de cel blau tot pigat per uns núvols com ramats d’impol·lutes d’ovelles que es passejaven sense pertorbar a un sol que ens va fer companyia durant les més de 8 hores de camí, de 8:30 h a 17:20 h. Un contrast absolut si pensem en la sobre mullada rebuda d’abans d’ahir al vespre, on el plujós clima de l’illa es va presentar sense maquillatge com volent donar-li una mica més d’èpica al comiat d’en Pedro que, sabent-se amb la seva missió feta, pujava amb les presses a un tren amb destí Manchester (ni 15 minuts havien passat des que vàrem baixar del ferri que ens va posar al Regne Unit i tots tres ja estàvem completament xops després d’un esprint des del port a l’estació de trens de Portsmouth).

Portem dos dies de ruta aquí i amb una barreja entre blau, fred, gris i sol, el clima de l’illa sembla l’ideal per estar sobre la bici. El fred ens deixa pedalejar hores més llargues sense necessitat d’aturar-nos. Sues menys (el que s’agraeix) però te n’oblides de beure aigua (i n’has d’estar pendent). Ens posem més abric per contrarestar aquesta brisa gelada que resseca la cara, es cola per les orelles i sota el casc i copeja incessant les mans sobre el manillar. Fins avui no havia posat cap atenció en elles i ara se’m revelen completament brunes pel sol del sud. El cos se’m fa més present.

Al mapa també hi ha menys poblats, menys camins, menys dubtes i un cop estem perduts pels seus camps avancem hores i hores sense creuar-nos amb res i sense més distracció que el seu verd. Dóna la sensació que aquí ens moguéssim més ràpid i hi hagués més temps per gaudir.

M’agrada. El fred afegeix aventura al camí. I és curiós però fa vacances.

20170810_061841_MOD
Portsmouth, 7.18 h

Viatjant pel sud

Pel que fa a la vegetació i els paisatges diria que recórrer Gal·les és com recórrer el sud de Xile (o el record que tinc d’allò). Des de Puerto Montt fins a Tierra del Fuego. Passes d’uns prats d’un verd incandescent plagats de vaques lleteres a densos boscs plujosos plagats de líquens i d’aquí a pampas infinites de gespa groga on pasturen ovelles a l’espera de ser esquilades. L’única diferència és que aquí no cal recórrer milers de kilòmetres en direcció al sud, aquí et trobes amb un o un altre segons quant amunt pugis o quant avall baixis pels seus infinits turons. En qüestió de minuts passes d’un paisatge a un a altre per estretes i serpentejants carreteres ofegades per una densa vegetació que ens dobla en altura i que les vol fer desaparèixer del mapa i les quals baixem com tobogans de fira a velocitats censurables. A tot moment mentre avances turó avall amb la velocitat a la cara donen ganes d’aturar-se i registrar el que veus per a compartir-ho però vas ràpid i concentrat i al final decideixes ser egoista i gaudir-ne tu del moment. Diuen que si Gal·les fos pla, seria més extens que Anglaterra.

20170812_155933_MOD
Brecon Beacons National Park

Forats de cuc

Cada casa és un univers diferent i en aquest viatge estem saltant d’un a un altre amb una facilitat de ciència-ficció. Ens ha costat setmanes agafar-li el ritme a aquests salts perquè no veníem preparats per això (havíem entrenat per fer una ruta en bici però no per fer un viatge espacial). Per a alguns, som els primers visitants que arriben des de fora, per a uns altres, els darrers passatgers en signar un gruixut llibre de visites. Però en qualsevol dels casos, allí on aterrem sempre som visitants d’honor i això crec que és el que més hem trigat a assimilar. Cada nou univers requereix una atenció especial i per fi comencem a agafar-li el gust a això.

20170806_211258_MOD
Tarte aux mirabelles !
20170808_230250_MOD
Boníssim! De què? No em recordo! 🙂
20170815_201329_MOD
Hand-picked wild blackberries pie! (not one but two!)

Dutxes i –ehem– vàters

Per a uns, el lavabo és aquella part de la casa on tenen l’oportunitat que, literalment, tot brilli; per a uns altres, bé… un quart mig oblidat al fons a l’esquerra. Però toqui el que toqui, els lavabos són el cor de Warmshowers i, sincerament, el que més t’estimes després d’una jornada de 8 hores de bici.

Un cop estàs a dutxa aliena ets com un dentista fent espeleologia a boca d’un altre i llavors, com que això t’agrada, explores cada racó. D’unes, immaculades que en sortir ja no saps que fer-ne per deixar-les tan netes com estaven. A d’altres, t’ho has pensat dos cops (potser tres) abans d’entrar. A més d’una has hagut d’apartar les joguines dels més petits per no relliscar. A alguna, la instrucció és assecar amb cura tota gota d’aigua que caigui a terra i a un altra, passar esprai desinfectant i una esponja un cop has acabat. Sigui com sigui, un moment tremendament reconfortant però amb cert sabor, diguem-ne, impersonal. Tot el contrari de quan el que et toca és… seure’t. Aquí intimes més perquè un cop t’acomodes al vàter descobreixes que, a l’abast del teu braç, tens els diversos interessos dels teus amfitrions i llavors et prens el teu temps i fas el cotilla: Revistes d’outdoors per a uns, de bio-construcció per a uns altres, de cuina saludable, de fotografia, de skyrunning o algun àlbum familiar oblidat.

Així, sigui sota o sobre l’aigua, definitivament t’ho passes més distret viatjant així que als banys d’un hotel (i més encara quan et veus a un vàter sec: Quatre de set a França i dos d’ells dins de casa).

20170801_091258_MOD
Parla per si mateix

Això se’ns està anant de les mans

Teníem dos dies de ruta amb poc quilometratge a fer i, sobre la marxa, vàrem decidir de fer una mica de “turisme”. Però clar, quan vas en bici i decideixes fer tal cosa el resultat és sol un: Fer més bici.

Teníem dos dies on podíem donar-li una mica de treva a les cames arribant d’hora a destí i per gust ens vàrem afegir més hores de pedaleig i vàrem arribar més tard que mai a destí. És com si tinguéssim l’obligació d’estar en moviment o com si no sabéssim ja una altra forma d’omplir el temps de sobres. A moments sembla com si ara se’ns donés millor la xerrada quan estem pedalejant que quan fem un parón (segurament també perquè quan decidim parar estem més pel menjar i pel descans). Pedalegem més i ens ho passem bé. No ens perseguix ningú i avancem a ritme dominguero, prenem la sopa del dia, perseguim les ovelles, ens banyem al mar, fiquem el nas a les festes dels pobles, xerrem amb la gent. Ahir havíem de fer 85,5 km i vàrem fer 104 km duplicant el desnivell que tocava, i avui que teníem programat 73,4 km hem acabat fent 94,8 km, duplicant també el desnivell programat i arribant de nit a Pembroke Dock des d’on agafarem el ferri que ens posarà a Irlanda.

A tres dies d’arribar a Killarney definitivament ens sentim còmodes sobre les bicis i ens dediquem a gaudir del passeig.

20170813_154929_MOD
Saundersfoot beach, Wales

Chainsaw oil

D’illa en illa sembla que l’història es repeteix: El segon dia a Irlanda contrasta amb el primer i desperta amb cel blau, sol i pocs núvols. L’oposat de l’amarada benvinguda amb que ahir ens va rebre l’illa des que vàrem baixar del ferri a Rosslare Harbour a les 7:00 h del matí (després de passar la nit al ferry).

Ara, i ja amb un paleo-breakfast a la panxa (les coses pel seu nom!), toca tornar a muntar les bicis un altre cop i en Bart (el nostre amfitrió Warmshowers aquí a Waterford) guia les primeres quadres del nostre recorregut perquè li cau de camí a l’escola bressol del seu fill. I el porta, naturalment, amb una bici amb carret. Fets els comiats respectius a una llum vermella ara avancem per camins entre camps. Donen les 10 hores del matí i el sol, que aguanta ferm al cel, ens escalfa l’esquena. Avancem lent com volent prolongar aquest moment en lloc de marxar més de pressa i aprofitar aquest bon temps per fer més quilòmetres (i romandre secs). Sabem que aquí tard o d’hora plourà i que tard o d’hora ens tornarem a mullar tots sencers un altre cop. Però no estem preocupats, és com funciona aquí. De fet, l’estrany és que hi hagi sortit el sol i els comentaris de la gent així ho confirmen. “Nice weather for cycling!” ens comenta més d’algú pel camí.

Tenim gana ja i pararem a comprar el que sigui que tinguin al primer comerç que ens creuem. Aquí no és com a França on vas saltant d’un poblat a un altre amb facilitat, aquí les cases estan escampades pel camp i trigues a creuar un nucli al qual anomenaries poble.

Del no-res, “Village Store / News Agent”. Hora del segon esmorzar. Amb un ritme pausat ens atén una dona d’una altra època mentre fa nombres a un gran llibre de comptabilitat. Som els únics clients. Seguint el ritual diari, ens instal·lem fora a algun racó per menjar el que hem acabat de comprar. A les 12:00 h en punt veiem com la dona i el seu marit surten del comerç i marxen en cotxe sense tancar res. El grall frenètic de bandades de corbs de fons i un bidó a mig acabar de chainsaw oil entre la brossa animen la nostra imaginació de cinema classe B.

Al cel queden tan sols uns petits forats blaus. Tota la resta és gris.

20170815_113028_MOD
Somewhere in Ireland

Com a casa

A algunes cases et sents més a gust i podries estar-te estona. D’unes altres vols marxar més de pressa. Algunes et semblen més buides i d’altres estan a embassar –EM-BA-SSAR!– d’històries i de les coses més inimaginables per perdre la vista. Espais amb una vida que literalment s’amuntega a cada racó i desborda el temps dels seus habitants. I de cop, tu ets part d’això perquè per a ells sembla simplement com si no hi hagués excuses per a no a sumar a un grup de desconeguts a tot allò. Uns ens han rebut quan estaven pendents del naixement d’una néta –o nét– aquell mateix dia i a més quan l’endemà un fill partia de casa, d’altres quan aquella nit havien d’aixecar-se tan sols un parell d’hores passada mitjanit per agafar un autocar, d’altres quan ja tenien més convidats amb ells i més d’un altre quan era el seu darrer dia per casa perquè al següent marxaven de vacances. I tots i totes s’han donat el temps d’atendre’ns i estar per nosaltres.

Si a mi em donen a escollir entre dormir al pati o dins de casa, jo sempre triaré pati. M’agrada acampar i m’agrada la idea aquesta de que algú et deixi el seu pati per fer-ho. És més independent i fas al teu aire, una mica com jugar a fer campaments de petit. El pati és un espai que pertany a tots els de casa i on inclús els més polits es permeten una mica de desordre i en aquest escenari em sento més còmode que quedant-me dins. Al pati estàs a casa d’algú però un cop plantes tenda dorms a casa teva.

Pel camí però hem tingut de tot, hem dormit dins i hem dormit fora. Hem plantat tenda al costat d’antigues naus de granja per on ara passen companyies de circ, hem dormit a l’habitació dels que estaven de vacances, al costat d’un aerogenerador casolà comprat a eBay, a una autocaravana que fa de refugi per a gent que està passant per moments complicats, a una mansarda, a un camp de futbol, a un taller de costura, a l’habitació buida dels fills que ja han marxat de casa, al sofà de la sala robant-li el lloc al gos de casa, a prop de les vaques i al costat d’horts, de plantacions de blat de moro, de galliners, d’oques, de gats i d’elliptigos. Amb tota naturalitat, també hem dormit assetjats per centenars de bicicletes i hem plantat tenda al pati d’un hostal.

I a cada lloc, han volgut fer-nos sentir com a casa (o millor).

Ganaëlle, Claire, Alexander, Mae, Manolo et Jean Claude; Aloïs; Sonia et Franck; Marie et Alain; Silvie, Christophe et Soren; Stephanie et Stéphane; Annie et Jean Michel; Babeth, Didier, Robin et Marius; Marie, Erwan, Leon, Antoine et Jean; Dave; Brenda & Patric; Tim (Alan and Eday); Ann & John; Kasia, Bart & Tymon; Conor; Alan, Kevin & Dan. Gràcies!

20170731_065051_MOD
Mas Meric
20170731_170205_MOD
Fafur
20170801_183110_MOD
Saint-Jory
20170802_182935_MOD
Saint-Antoine-de-Ficalba
20170803_174950_MOD
Bergerac
20170805_084922_MOD
Angoulême
20170805_180304_MOD
Béceleuf
20170807_065616_MOD
Le Fief Sauvin
20170808_184516_MOD
La Fresnais
20170810_080952_MOD
Portsmouth
20170810_183354_MOD
Warminster
20170812_072943_MOD
Abergavenny
20170813_072937_MOD
Carmarthen
20170815_083405_MOD
Waterford
20170816_074012_MOD
Mitchelstown
20170816_193659_MOD
Killarney
Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s