A vosaltres!

Ja anem de tornada a casa i en un vol de dues hores i poc desfarem el que ens va prendre 19 dies en bici. Per costum, vaig gravant el trajecte al Komoot.

De Barcelona vam sortir tres en bicicleta i ara som 8 els que tornem en avió. M’ho penso i és una bogeria. Al Pedro, ja sabeu, el vam deixar a Portsmouth després de creuar tota França amb ell perquè pogués continuar amb vacances més “normals”, i a nosaltres a Killarney ens esperava un grup de 8 entre amigues, amics i família. Tots plegats van arribar a Irlanda des de Barcelona i Canàries un dia abans de la nostra cursa per estar allà amb nosaltres. Res d’això hauria estat possible ni igual sense ells.  

Si voleu fer-vos a la idea, són d’aquestes coses que no tornen a passar un altra vegada a la vida, d’aquells moments on tot s’alinea perquè sigui perfecte (i això no sé si és sort, astrologia o probabilitats o totes tres plegades).

A l’inici la idea de la ruta semblava una bogeria als ulls de molts. Als meus, no semblava quelcom tan desbaratat. Vaig tenir un pic de dubtes al respecte després d’un fil de comentaris al Facebook de la cursa quan l’Alan (l’organitzador) va publicar aquí la nostra idea. Ens fèiem famosets. Però vaja, més enllà d’això, la idea continua sense semblar-me tremendament desgavellada. Ni els primers ni els darrers que fan una ruta en bici, ni els primers ni els darrers que fan un ironman. Tot junt no ho sé, però el primer semblava una bona manera d’arribar en forma al segon.

Tot és mental. La gent riu. El que tinc clar és que gran part del que em va distreure durant les 12 hores que em va prendre la cursa van estar records i anècdotes del viatge i d’aquests darrers sis mesos des que vàrem decidir fer-ho. Com a un vídeo repassava el viscut i trobava mil i una coses per a distreure’m així com mil i una raons per continuar i acabar la cursa.

Tal qual, em resulta impossible imaginar una manera millor d’arribar al teu primer, segon o tercer ironman (o al desafiament que sigui que hagis triat, el punt aquí no és la cursa).

En aquest cas puntual sempre és un tema quant i com s’ha de preparar una competició d’aquest tipus (més encara si es tracta del teu primer ironman, vulguis o no vulguis fer marca). Si ens cenyim al que trobes a Google crec que amb el Guayas ens vam saltar tots i cadascun dels calendaris i plans d’entrenament que pots trobar i no perquè no ens estiguéssim preparant però perquè ens estàvem preparant d’una manera diferent. Crec que ni tan sols ens estàvem preparant per a l’ironman, ens vàrem preparar –intencionada o desintencionadament– oblidant-nos de la cursa. Ens preparàvem per a un viatge i malgrat que la cursa era el motiu de tot, va passar a ser quelcom secundari. No era el que jo tenia al cap i tinc clar que si per fer la cursa m’hagués hagut de preparar seguint una taula Excel d’entrenament setmanal al gimnàs (cosa que ni hauria fet) m’ho hagués passat mil cops més avorrit, el meu cap hagués estat mil cops menys nodrit, la cursa hagués estat mil cops menys distreta i el meu cos a l’endemà mil cops més malparat.

És clar que cal condició física i no arrossegar lesions. No ho dubto. I és clar també que com millor preparat arribis menor serà el risc de lesions o accidents i de millor manera el teu cos serà capaç d’aguantar l’esforç de la cursa i de reposar-se del desgast que representa. Per descomptat que tot té un límit i això cadascú ho ha de mirar. Per a mi, des de l’inici la cursa estava al nostre abast. Simplement t’has de fer a la idea que serà un dia més o menys llarg però que passarà ràpidament si portes el cap fort i ben alimentat i ganes de no retirar-te a la primera de volta. Sí, una mica t’ha d’agradar i sí, una mica machaca s’ha de ser.

I és curiós perquè un cop està fet, ja està. Check fet i a passar pàgina. Ni costava ni tant ni va ser tan dur o boig com semblava. I molt menys impossible com més d’algú ho pintava xafant els ànims del pla original. Es pot fer i ja. I a part d’un parell de quilos que vàrem perdre pel camí i que ja hem recuperat, res greu va passar a l’intent perquè simplement no cabia a les possibilitats (o no a les meves). Com a tot quan surts de casa sempre i hi ha riscos i s’ha de saber ser responsables, no ho saps tot i molt menys ho controles tot i molta càrrega l’acabes arreglant pel camí. No deixava de ser la nostra primera ruta en bici i és per això que després d’un parell d’hòsties ben rebudes quan tan sols portàvem uns dies, cadascú va saber ser més conscient i vam aprendre on posar més cap, seny i cura perquè tot sortís bé fins arribar a destí.

Una vegada a Killarney però la situació tenia dues cares i hi havia una que incomodava una miqueta. La gent arriba per deu mil motius diferents a fer una cursa d’aquestes envergadures. Jo, per curiositat, perquè fa temps ho volia provar, perquè l’oportunitat està allí i dius “¿Y por qué no?”. Vaja, una activitat més que està lluny d’arribar a ser quelcom transcendental. Però és això, per a molts dels que hi participen sí que ho és i arribar fins aquí representa molt i llavors succeïa el següent: Per una banda estava la gent que et felicitava i celebrava el fet d’haver fet la ruta en bici abans de la cursa, i per una altra banda tenies a la gent de la qual podies percebre certa mena de rancor, quelcom com un “I aquests de què van que venen aquí en bici i ara volem fer la cursa com si res”. I ho puc a arribar a entendre. És clar que no era la nostra intenció però segons com es miri sí que hi havia una part d’això perquè després d’aquests sis mesos brutals, després dels 19 dies de viatge, de tota la gent que ens va rebre i vam conèixer pel camí i de tots els amics que havien viatjat per a acompanyar-nos, la cursa era totalment secundària. La tasca que semblava difícil ja estava feta i la cursa ara era un tràmit perquè sabia que el cap i la condició física per acabar-la estava. I quan passa això, et trobes sense nervis els dies previs, sense preocupació al moment del briefing, sense estrès en preparar el material que utilitzaràs i te’n vas a dormir a gust i sense menjar-te el cap pel què serà l’endemà. Tot flueix. Així i sense ni adonar-me em vaig trobar dins de l’aigua freda del llac de Killarney a les 6:25 hores del matí totalment relaxat i sense nervis de com aniria la jornada, com si d’un dia més del viatge es tractés. Com si el que estàvem a punt de fer fos una més de les variopintas activitats que tenim a un llarg llistat de coses per realitzar (ara, cert és que un cop van donar la sortida i després de les primeres cinc accelerades braçades m’ho vaig passar força –llegir FORÇA amb majúscules– malament la primera mitja hora llarga de natació completament estressat per un neoprè que m’asfixiava més i més a cada segon i amb una mena d’atac d’ansietat que em superava i que com un cinturó de ploms m’arrossegava directe al fons marró i fosc del llac fent-me pensar contínuament “Pero qué mierda hago aquí, déjalo ya, retírate ahora…”. Sort dels amics no va estar així).

En aquests tipus esdeveniments sempre hi ha competitivitat. La gent mesura als rivals amb la mirada i donada la nostra carta de presentació per a nosaltres hi havia dues opcions: O érem molt bons o simplement uns il·luminats. El que havíem fet ens donava protagonisme i s’ho restava a d’altres (i això pot molestar a més d’algú). Fos com fos, a nosaltres clarament ens ajudava perquè a cada tram de la cursa –abans d’entrar a l’aigua i quan sorties d’ella, quan anaves en bici i quan corries pel parc– tot de gent anònima et donava suport al crit de “Barcelona-Barcelona” perquè sabien que érem els que havien pujat en bici i aquest continu suport feia el recorregut molt més curt. Tota distracció i cada somriure pel camí ajuda a fer que els quilòmetres passin més ràpid que els minuts. I és com va anar. Al final ni tan bons ni tan il·luminats, simplement es pot fer.

Més d’alguna o algú dels que hi havia a la cursa es pensa que pel que havíem fet per arribar érem una mena de màquines de l’esport i que si no haguéssim pujat en bici fins allà ens haguéssim colat fins i tot al podi. I no, tot el contrari. Si no haguéssim fet el viatge en bici hauríem arribat tremendament menys preparats, mental i físicament parlant. Vist des d’aquí ha estat una mena d’encerar-polir (per a la jovenalla, parlo de Karate Kid). Ens vàrem preparar sense saber-ho de la forma que millor s’adaptava a nosaltres (i per com vàrem acabar i per com ens vàrem recuperar, fins i tot m’atreveixo a dir que ens vàrem preparar bé).

I si a tot això li sumes de fons una maca i solejada treva de 24 hores al gris i plujós clima d’Irlanda tot just el dia de la cursa i a sobre li afegeixes la incansable companyia, riures, crits, pancartes i ànims dels amics que s’havien reservat part de les seves vacances per estar aquí acompanyant-nos, és simplement insuperable i se’m fa difícil d’imaginar una forma millor d’enfrontar el repte que sigui que et posis per davant.

Curses llargues de 10 o més hores tan sols n’he fet un parell i diria que per aquesta és a la que he arribat amb diferència millor preparat. No pots demanar més. Simplement tot ha fluït perquè sigui una jornada perfecta. Un dia genial.

Amics, sapigueu que res d’això hagués estat possible sense vosaltres. Si hem arribat a Killarney i hem acabat la cursa és gràcies a vosaltres. Doncs sí: No estem pas sols. Merci.

–Cabin crew, please take your seats for landing –anuncia el capità.

Aterrem. Tot plegat ha estat un somni intens que ha passat massa ràpid i del qual voldries no despertar. El que toca ara és veure com el continuem. Us estimem. 🙂

Captura de pantalla 2017-08-27 a les 19.20.17
–Nutters. I ens fèiem famosets! Publiquen el nostre pla al Facebook de la cursa.
20170729_082605
Fins i tot més joves en sortir.
Plaça de Sant Jaume, 29 de juliol de 2017, 8:20 h. Km 0.
20170805_171823
Entrenant amb sol
20170804_162620
Amb núvols
20170808_135737
Amb pluja
20170804_123705
Entre multituds
20170802_130048
Entre rius
20170801_093021
Entre vinyes
20170804_181600
I entre edificis
20170809_101924
Pedro es va assegurar de que arribéssim al Canal.
Ferri Saint Malo – Portsmouth, 9 d’agost de 2017, 10:20 h. Km 1.192.
20170816_174457(0)_MOD
Nosaltres de continuar ruta fins al nostre destí.
Killarney Town Hall, 16 d’agost de 2017, 18:40 h. Km 1.881.
20170817_073749
Arribats a Killarney, totes les nostres peticions van estar ateses per l’Alan: “The hostel I have booked for you will allow you to camp on their grounds so please go there.” Sí, seguint el nostre retir espiritual vàrem canviar cozy bed per la nostra tenda per poder dormir a gust les nits abans de la cursa.
IMG-20170818-WA0099_MOD
…sis, set, vuit, nou, deu! Sí, no conteu pas malament. Érem 10 allà a Killarney! Vuit amigues i amics vàrem viatjar fins allà per assegurar-se de que creuéssim la meta! (això sí que és pressió!). Aquí, el vespre abans de la cursa analitzant les càlides aigües del llac on nedaríem.
IMG-20170819-WA0023_MOD
Little advice during the race briefing regarding the bike route: 180 km. There are no signs, it’s easy, just keep on the main road. I aquí estaven ells el dia de la cursa per encarregar-se de recordar-nos-ho!
IMG-20170819-WA0122
Merci Pedro per guiar-nos fins al ferri. Dos de dos, no vam perdre cap.
Barcelona – Killarney en bicicleta, check! Hardman 2017, check!
Hardman finish line. 19 d’agost de 2017, 19:45 h. Si ho sumem tot, 2.109 Km.
IMG-20170819-WA0117
I… més sorpreses! Omplim l’armari: Segona samarreta commemorativa que rebem!
IMG-20170822-WA0026
Fent turisme: Tot seguit la cursa els amics ens teneien organitzat un road trip d’una setmana des de Killarney fins a Dublin. Aquí als Cliff of Moher. Capturar!

Captura de pantalla 2017-08-28 a les 15.29.57_MOD

Advertisements

6 thoughts on “A vosaltres!

  1. Buenas reflexiones después de la carrera….. algo se pierde con el traductor… y algo entiendo con mi poco de catalán……
    Nos hemos sentido muy cerca de ustedes gracias a los relatos y a la imaginación agregada….
    Habría sido genial estar también en la meta para poder abrazarlos!!!!
    Los papás desde el Sur del mundo….

    Like

  2. Menudo post! Emotivo, profundo, sencillo, inspirador… la verdad es que me ha removido. Y la foto del globo me tiene arrebatado…sniff. Menudo puntazo os marcásteis, con esta foto justo después de acabar la carrera!

    Like

  3. Sois unos máquinas y eso no es mental!
    Ya os lo he dicho unas cuantas veces pero por si acaso… El support team sólo exige un lugar un poco más cálido para las futuras aventuras 😉

    Like

  4. Felicitaciones chicos!
    Que emocionante el relato.
    Nico, cuando me contaste hace un par de meses del viaje, no dudé que lo lograrías!
    Que alegría fue seguirlos a la distancia.
    Ahora a esperar el próximo desafío!
    Un abrazo y felicitaciones nuevamente!

    Like

  5. Querido sobrino Guayasen….desde esta y de tu tierra canaria te felicito por tu gran carrera-aventura y por todos los buenos ratos con todo el grupo y con tu primo ……Con lo bien que escribes…en este último del día 28….tu tía no entiende mucho….pero me imagino que son todo buenos momentos y buenas experiencias…
    Abrazos fuertes…desde la tierra canaria que te añora y tu abuela te dice como siempre “fundamento”.Te queremos…

    Like

  6. Bravo por ustedes!! Son unos cracks!!! Nico pasando por las transicionea tan rápido que no nos daba tiempo a sacar laa pancartas…y guayasén con más calma canaria nos dejó tiempo para pancartas,pompones,y gritos de ánimos varios!
    Felicidades por el viajazo, por la carrera y por la super aventura!

    Like

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

w

Connecting to %s