Dos en uno i Mas Meric

El que va passar ahir va començar a gestar-se tan sols un parell d’hores abans de sortir. Dins meu, la idea no em desagradava del tot, era directament quelcom que no havíem fet mai i tampoc no em semblava del tot fora del nostre abast però al mateix moment, i dins meu també, sabia que simplement no era el que tocava fer.

La proposta de mitjanit, quan encara ningú acabava de tancar alforjes, va caure en forma d’un innocent whatsapp enviat pel Pedro:

Y si vamos a Perpignan del tirón?

Cert era que fins al mateix moment tots els intents per trobar on passar la nit la primera jornada (algun poble passat Girona a uns 110 km de Barcelona) havien estat fallits i la possibilitat de fer vivac a l’intempèrie perduts pel camp com a potencial solució no havia tingut gaire eco. Per tant, seguíem tenint un problema a resoldre i en Pedro estava proposant una solució.

Però no qualsevol.

A part del fet de fer els kilòmetres programats per a dues jornades en tan sols una, la proposta de en Pedro implicava:

  • Des del dia u trencar el pla de ruta.
  • Fer més (el doble) del que havíem estat entrenant regularment.
  • Trencar una rutina diària, que tot i que encara no la tenim, és a la que els nostres cossos s’haurien d’anar acostumant (…des del dia u).
  • Pedalejar durant més de 8 hores.
  • 10 o més hores de viatge.
  • La meitat o més hores d’insolació.
  • Una gestió del menjar que fins ara no gestionem bé ni per a sortides de cinc hores.
  • La gestió d’un cansament en ruta al que mai no ens havíem exposat abans.
  • Un desgast del que no ens recuperaríem amb un dia sencer de descans (ni dos).
  • Potencials lesions.
  • La possibilitat clara d’acabar de nit.

En fi, la seva innocent –o enverinada– piulada implicava, crec jo, trencar totes les regles que puc imaginar a un manual del bon explorateur. En aquell moment, em semblava com la diferència de qui fa cim a l’Everest i qui no el fa. Salvant les distàncies, entre agafar o no agafar el ferry. I tot i així, la proposta seguia sent atractiva.

Haig de confessar també, que una altra part de mi s’oposava simplement perquè sabia que acabaria anant al llit a les tantes de la matinada, acabaria dormint no més d’un parell d’hores i que a l’endemà hauria d’aixecar per trobar-nos a les 7:30 h del matí per fer 200 i més km de bici. 100 encara, ja ho havíem fet més d’un cop amb tan sols tres hores de són al cos, però 200 km… certament em semblava forçar molt.

Exposades les diferents posicions al respecte, crec que en aquell moment no vam arribar a res en concret. Diria que Guayas va intentar trobar el consens amb una mena de “Sortim i ja veiem en ruta com anem avançant i ho avaluem”.

A les 23:30 h, i encara amb les alforjes per trencar, l’únic que seguia estant clar era que a prop de Medinyà (on queien els 110 km programats per jornada) no teníem on plantar les nostres tendes.

I el que començava a estar des d’aquell mateix moment era que, malgrat no ho haguéssim concretat del tot per escrit, tots tres sabíem que la decisió ja estava pressa i que el primer dia faríem nit on hauríem de fer el segon. Dues jornades en una. Un viatge directe Barcelona – Mas Meric, la casa de camp de la família de Ganaëlle (la novia de Pedro) situada a uns 15 km passat Perpinyà on passaríem la segona nit. I des d’ara també la primera. 210 km de ruta segons el Komoot.

Només havíem de fer-nos (o havia de fer-me) a la idea i per això només teníem (o tenia) un parell curt d’hores de són.

Encara tinc el cap cansat pel sol d’ahir i reclamant tot el que no ha dormit entre setmana i em costa pensar amb claredat. Potser per això, aquesta oportunitat secundaré al Guayas:

Pedro, has tenido una buena idea.

Ara i sent sincer, tampoc no em costa gaire dir-ho després d’un dia de relax a un mas tan preciós com misteriós, una piscina ben aprofitada, un menjar exquisit des de la nostra arribada ahir a la nit, olor i soroll a camp per on voltis i vistes rodejades de puigs amb vinyes infinites com a teló de fons allí per on aixequis la mirada. Ah, i sí! una família preciosa amb Jean Claude a la capçalera i Claire i Alexander que, amb dues criatures maquíssimes, Mae i Manolo, ens han rebut i mimat millor que a casa nostra. I, per descomptat, Ganaëlle.

Doncs sí, Pedro, n’has tingut una bona idea! 🙂

20170729_222532
Mas Meric i els nostres primers 217 km. 9 h i 43 minuts de bici en marxa.
image
7×15. Era part del reclam publicitari amb que Pedro ens intentava motivar passats ja els 110 km que tocava fer la primera jornada.

Demà, frescs com una tuna després d’aquest parón improvisat, comencem la nostra tercera jornada: 120 km fins a Fafur (passat Carcassonne) i la nostra primera experiència Warm Shower.

Advertisements

5 thoughts on “Dos en uno i Mas Meric

  1. Aplauuuusos para todos, primera meta lograda!!!, naturalmente habrá que cuidarse.
    Felicitaciones a los dueños de casa. El entretenido relato nos intala en un sueño de la campiña francesa…. y buen viaje
    Abrazos…Pablo/ Loreto.

    Like

  2. Fait avec un grand plaisir ! 😉
    Que tingueu molt bona ruta..plena d’anècdotes i trobades.
    Una abraçada als tres!
    Ganaëlle.

    Like

  3. Me faltó algo.
    Hielo en las piernas después del automasaje.
    Uno siempre tiene una botella de agua congelada en el freezer para eventuales dolores musculares.
    Te pasas esa botella por las piernas y los músculos que están al borde del desgarro resucitan.

    Like

    1. Gracias mac gregor. Los tres seguiremos tus consejos, mañana mismo paramos a comprar crema para masajes, y nos acordaremos de masticar agua de forma continua. Lástima que el hielo en la bici dure poco….
      Un abrazo
      Pedro, Nicotron, Guayasèn

      Like

  4. Nicoltrón
    La verdad es que la idea de los 200 km no está nada de mal.
    Bueno, a los brutos nos atraen esos desafíos, pero hay un pero. El desgaste.
    Ojo con el desgaste. Lo que tienen que hacer es:
    1. Comprarse una crema hidratante, aunque sea charcha, o un aceite o cualquier cosa que sirva para lubricar y aprender a hacer automasajes, o se hacen masajes los unos a los otros.
    Un masaje relativamente decente (así como hecho por uno no más), te puede sacar dolores de espalda, nudos en las piernas y te hace un lavado del ácido láctico. Ojo con eso, porque al día siguiente amanecen como tuna. O sea, casi como tuna porque el sol igual va desgastando.
    2. Agua. Nico, toma agua. La norma dice que hay que tomar agua cada 20 minutos. Pero de verdad tomen harta.
    Y prométanse no irse a la cama hasta que el pichí les salga transparente.
    Una mala hidratación es capaz de quitarte un 40% de tu estado físico. Si tomaste agua cuando ya te dio sed, es porque ya estai deshidratado.
    Otra cosa, si tienen isotónicos o sales, todo bien, no pasa nada. Pero si tienen agüita de la llave como los pobres, cuando la tomen, enjuáguense la boca antes de mandarla para adentro. Si el agua se mezcla con saliva se absorbe el doble de rápido. Los nutricionistas le dicen “masticar el agua”.
    3. Espérense, no se separen. El viento está fuerte e irse más rápido lo único que hace es que el de atrás trabaje el doble. En las bajadas si quieren se dispersan, pero en el plano y en la subida traten de irse ayudando.
    4. Lleva siempre contigo una bolsita con pasas. Energía express. Si alguien se muere en el camino, las pasas son resucitatorias.

    Éxito, y estaremos atento al viaje. El nacho me mandó este blog.
    No sabís cuánto me hubiese gustado hacer un viaje así. Disfrútalo, y dale castaña!!!!

    Like

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s