Vinga McGregor!

La veritat no tinc gaires ganes d’escriure però crec que és el que toca –i ajuda a passar el temps aquí a la sala d’espera–. Ha estat poca cosa però igualment l’exercici que fas desfent la cadena dels petits successos que van portar fins aquell punt resulta inevitable.  

Anava en bici i havíem quedat amb el Guayas per baixar a nedar. Això ahir dimarts 23 de maig aquí a Barcelona. Normalment hi vaig fins la platja corrent però aquesta vegada vam canviar el pla i aniria en bici fins a casa seva per baixar junts caminant (la idea, i ja ho havia pensant abans, és bona perquè així evito entrar al neoprè tot suat, un suplici que fàcilment em pot prendre 15 minuts de disgust). Com mai –i això si que és un mai–, abans de sortir decideixo fer una becaina de 10 minuts. Tènia cansament acumulat. La vaig allargar altres cinc minuts. Acabo sortint més tard de l’acordat i amb certes presses. Baixant les escales i bici a l’espatlla penso: Ai!, m’he deixat el casc!. Però no faig cas i continuo baixant. Fins a casa del Guayas és una ruta d’uns 10 – 15 minuts que si no he fet 100 cops, l’he feta 1,000 vegades. Tampoc és que subestimi la importància de l’ús del casc, normalment el porto i cada cop que no, hi sóc conscient. Ha estat simplement aquell pensament de “però si vaig aquí a la cantonada…” (al matí i per a una ruta també de 15 minuts havia sortit amb el casc al cap).

El recorregut és tot recte per la Gran Via. Hi ha carril bici a la rambla que hi ha en mig però quan vaig cap a allà normalment faig el trajecte pel carrer (pel lateral). Sí, és més ràpid, t’estalvies als vianants, les voreres i més d’un punt conflictiu on el carril bici desapareix o està interromput perquè també ho està la rambla per on aquest està marcat. Eren 10 minuts passades les 18:00 h. El tràfic estava mogut però com sempre. Tot se complica una mica quan creues les interseccions de Balmes, Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia però en general crec que hi sóc conscient i vaig amb quatre ulls controlant la situació del meu voltant i dels cotxets i vianants que tinc –o no tinc– al costat i al darrere (i al davant per descomptat). Vaig pel carrer i no marxo lent, vaig seguint el ritme del tràfic. A meitat de quadra passada Rambla Catalunya, res, torno la mirada endavant després de mirar cap a l’esquerra per controlar el que hi havia i em trobo que el taxi davant meu havia frenat. La cua ja no marxava fluida i en aquest micro-segon ja sóc conscient de que la situació és insalvable.

Intento frenar com puc i… paf!

Literalment em menjo el maleter del taxi. Per a mi va sonar com un xoc en tota regla: Aquell cop sec i curt que tots hem sentit alguna vegada, no res estrident i llarg com a les pelis. Pensaria que jo no vaig ni caure al terra però entre el cop, l’adrenalina i la confusió del moment no ho recordo ben bé. Diria que la bici sí.

Per escrit pot sonar més greu o dramàtic del que realment va estar. No cal que us preocupeu (que ja ho estic jo). Un ensurt i ja. Una lliçó. No hi havia gaire espai per a que això acabés pitjor tampoc. Un descuit. Una frenada. Una reacció tardana. Un cop. I una dent trencada. Res més. No vaig perdre el coneixement.

El que sí que se m’ha fet curiós ha estat el fet d’estar a l’altra banda de l’accident. A les ciutats hi veus, de més a prop o més lluny, accidents. Passen cada dia al carrer i ets un o veus a la gent que s’apropa a assistir als accidentats. Aquest cop era al revés i jo, encara mig atordit, tot de cop tenia a quatre cares desconegudes rodejant-me i fent-me preguntes i comentaris: Estàs bé noi? / Seu, seu… / Aigua, tens aigua? / Tens una mica de sang a la boca… La veritat, tot i la confusió dels primers segons, és certament un sentiment reconfortant que allò passi. S’agraeix. Està clar que si m’havia menjat el taxi pel darrera la culpa era meva i, malgrat la mala fama que ens estem guanyant els que anem en bici a la ciutat per accions com aquesta, que la gent s’apropés en reacció d’ajut és certament una escalfor benvinguda. Fins i tot per part del mateix taxista que en lloc d’això em podria haver deixat anar una de ben bona.

En fi, al CAP em van dir que el nervi de la dent trencada no estava compromès i que llavors només caldria fer un empastament estètic. Que per allò havia d’anar a una clínica privada. I és al que em vaig dedicar la tarda d’ahir (dimecres), a demanar pressupostos. Després d’un parell de cadires de dentistes visitats es podria escriure un altre post: €70, €90, €100, €300 i fins a €610 (amb un 25% de descompte ja aplicat i unes estratègies de venda certament agressives i una mica qüestionables) per la mateixa dent.

La bici de moment ja està al taller. Res greu però, una maneta de frens fora de lloc i el cable dels canvis del darrere tallat.

WhatsApp Image 2017-05-24 at 18.12.18
Selfie del moment per avaluar el dany…

Jo ara surto a veure a un amic. Ell ja ha sortit per aquí a algun post. Dimarts passat sembla ser no va estar un bon dia per agafar la bici: Le dan una bomba de medicina para no sentir el dolor / 6 costillas rotas / Ospedal mutua terrassa / Piso 5 cama 511. Són els whatsapps que he rebut de la sava xicota aquest matí. No vull ser alarmista ni molt menys simplista. Simplement és com és. Pel xat amb ella sé que Juan Pablo està conscient i sense dany intern. Però de moment no sé gaire més del seu accident. Vinga McGregor! Força! Ara vinc.

Advertisements

One thought on “Vinga McGregor!

  1. De mi visita de ayer os actualizo: Juan Pablo está bien. Vaya, que tuvo un accidente fuerte yendo en bici por la carretera (el mismo martes y si no a la misma, casi a la misma hora que yo) y las cosas podrían haber ido de mil maneras. Pero McGregor es un tipo fuerte. Grave seguro que fue porque cuando entro en el ascensor del hospital para subir a la quinta planta donde sabía que estaba, leo y me entero que se trata de la UCI, Unidad de Cuidados Intermedios.

    Me lo encuentro despierto. Consiente y de buena cara pero un tanto adormilado por las medicinas para paliar el dolor. Él dice que cuatro costillas rotas (por la espalda) y también daño en el esternón. Afortunadamente nada más. No hay daño interno ni otra contusión importante. La cabeza bien. La columna intacta. Tampoco rasguños o morados que espanten. Del accidente no sabe bien lo que pasó pues del golpe quedó inconsciente. Al hospital lo trajeron en ambulancia. La noche del martes y del miércoles las pasó en la UCI y el jueves, justo a final de mi visita, lo cambiaron a habitación normal. Come y bebe agua, todo eso normal. Hoy viernes ya estaba mejor y lo hicieron caminar y todo.

    Por lo que me comentó Eleonora, el lunes ya le dan el alta para irse a casa. Buenas noticias. Es cierto, esto podría haber ido de mil maneras… suerte que os las puedo contar de esta.

    Vinga McGregor! Que esto ya lo tienes! Léete el Condorito que va bien para trabajar las costillas 😀 . Para Eleonora un pedestal por todo lo que le está tocando pasar y por todo lo que se lo está currando, qué suerte que tienes! Y vaya susto que le has dado!. Todo saldrá bien.

    Like

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s